Barcelona: desgovern o govern per l’1%?

Iván Miró / Il·lustració de François Pagès

Arran del desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, així com de la catastròfica gestió del cas a mans de Xavier Trias i la resta d’equip de govern municipal, el diari El País ha publicat un editorial on subratlla “el desgovern i la incoherència” amb que l’Ajuntament de Barcelona ha convertit un problema allà on hi havia una solució. És a dir, l’anti-manual del bon governant.

Efectivament, el desallotjament i destrucció ominosa de Can Vies han estat absolutament innecessaris per a un barri i una ciutat que té problemes molt més aguts a resoldre; la repressió a càrrec dels Mossos d’Esquadra –comandats per un dimitit però no absent Manel Prat– ha furgat sàdicament la gran ferida oberta; i les propostes de resolució del dolor social causat ratllen el surrealisme de vodevil: reconstruir per destruir després, etc.

Si existís, en el cap d’algun il·luminat fora de sí, una remota política urbana més gratuïtament desafortunada sobre la realitat associativa de la ciutat, la triada fantàstica comandada per Xavier Trias (Antoni Vives, Joaquim Forn i Jordi Martí) l’ha materialitzat amb escreix i amb desvergonyiment, i sense aplicar la més elemental operació de justícia reparadora: ni s’ha demanat perdó, ni s’han assumit responsabilitats polítiques, ni es proposen mesures de reparació integral.

A més, però, de veure com s’apliquen aquestes mesures, un dia d’aquests ens agradaria escoltar alguna explicació de per què s’ha escollit, des de l’Ajuntament, i especialment del Districte de Sants-Montjuic, el pitjor dels escenaris possibles en cada tram del conflicte. Sincerament, voldríem entendre quins han estat els motius polítics suficientment forts per a desestimar un capital simbòlic –Can Vies en el teixit del barri i de la ciutat– sobradament conegut. Desconeixement? Prepotència? Supèrbia?

Per més que ens hi esforcem, no ho entenem. Jordi Martí, a nivell de la relació institucional amb els equipaments de gestió comunitària o autogestionats, tenia bona premsa al barri. No era, evidentment, el Raimond Blasi de la inòpia respecte l’Harmonia de Sant Andreu de Palomar, però encara menys una Imma Moraleda, antiga regidora socialista de Sants-Montjuïc, al·lèrgica al teixit associatiu i assentada en la gestió burocràtica de… qualsevol cosa. No obstant, Martí s’ha fos en dos dies el capital polític acumulat, i de retruc li ha regalat un marró a l’alcalde, tal i com reconeixia el propi Trias. Qui li ha fet al llit a la parella?

Per tant, trobem encertats l’anàlisi de símptomes que planteja El País, i fins i tot hi anem més lluny, com no podria ser d’una altra manera. No obstant, estem absolutament en desacord en l’anàlisi de causes que planteja el “periódico global en español”. Segons El País, les desencertades mesures de Trias obeeixen al desgovern promogut per l’obsessió de l’alcalde amb el dret a decidir, que el distancia de la gestió quotidiana de la ciutat. I aquí, discrepem. Lamentablement, l’editor confon els seus desitjos amb la realitat. No i rotundament no. A Barcelona no hi ha desgovern ni per aquest motiu ni per un altre. El que hi ha a Barcelona és un govern per l’1%.

A Barcelona, l’alcalde Trias té molt clara quina és l’orientació estratègica –i per tant també quotidiana– de la ciutat, que no és altra que posicionar la capital catalana com a metròpolis business friendly o open business. Sigui amb el consorci público-privat Turisme de Barcelona, sigui amb El Port i l’osmosi amb Hutchinson Whampoa, sigui amb l’Unibail Rodamco de La Maquinista, sigui amb la venda de pisos de Regesa al grup Azora, sigui amb Reig Capital per a la bombolla immobiliària hotelera, sigui amb el CISCO de l’smart city. Sigui amb qui sigui, a Barcelona hi ha un govern molt clar, dirigit a facilitar l’apropiació privada de la ciutat a mans dels fons d’inversió globals i les empreses transnacionals. I tant que hi ha govern a la ciutat: el govern per l’1%.

Aquesta realitat és irreconeixible, o com a mínim inconfessable, per a El País i per a la resta de premsamainstream, que no són sinó el correlat periodístic del sistema de partits que apuntala el model Barcelona. Per tant, muts i a la gàbia; però aquí és on rau el problema barceloní. No és Can Vies, estúpids, hauríem de dir: és el capital global.

Per tant, si vol resoldre el problema de la crisi urbana, del qual Can Vies n’és simplement un fenomen, l’alcalde Trias hauria d’afrontar altres batalles. Senyor alcalde, deixi en pau Can Vies, doncs, i posis a governar pel 99%.

Resolgui, en primer lloc, l’opacitat amb que es prenen les decisions a la ciutat. Als consorcis, a les comissions, als reservats del Mandarín. Transparència total ja. I mecanismes reals de participació ciutadana per a la presa de decisions a nivell local i metropolità. És a dir, democràcia política urbana.

En segon lloc, faci front a l’emergència urbana que des de fa masses anys dessagna les classes populars barcelonines. Habitatge digne i assequible en règim públic i cooperatiu. I habitatge, si us plau, en lloc d’hotels i apartaments turístics. És a dir, democràcia habitacional urbana.

En tercer lloc, Senyor Alcalde, abandoni les seves liaisons dangereuses i impulsi un canvi del model econòmic metropolità. Oblidis de la concertació público-privada, fomenti la concertació público-cooperativa-comunitària. Creï agències de desenvolupament barrial, faci promoció econòmica en base a l’economia social i solidària, obligui a tributar al gran capital i redistribueixi els 140 milions d’euros de superàvit del 2013 entre la precària població barcelonina. És a dir, democràcia econòmica urbana.

I en quart lloc, deixi d’atorgar drets al gran capital internacional, i refundi a la ciutat una nova carta de drets socials amb la ciutadania. Garanteixi la salut, l’educació i les prestacions socials dels seus conciutadans, i faci’ls partícips de les polítiques socials barcelonines. És a dir, la democràcia social urbana.

Faci-ho ja, senyor alcalde. Oblidis de Can Vies, que ja té un teixit social i auto-organitzat que li dóna suport, i governi per a la majoria social. O senzillament, si se’n sent incapaç, aparti’s i vagi-se’n a casa. Les noves forces polítiques i socials emergents ja s’encarregaran de construir l’autogovern del 99%.

* Article Publicat a La Directa el 10/06/2014